Les coses t’han anat molt bé. Has arribat on esperaves quan vas començar?
La veritat és que mai he tingut grans expectatives. Jo vaig començar a fer teatre perquè m’ho passava molt bé, però no tenia —diguéssim— l’ambició d’arribar a fer això o allò… La veritat és que no. Els diners, el reconeixement o la fama mai han sigut el que buscava.
Diries que el físic t’ha ajudat a fer la carrera que has aconseguit?
A veure, el físic ajuda i també condiciona. De fet, ens passa a tots, no? Veiem a algú i en funció de com és o de com va vestit, ja el col·loquem en un grup o en un altre. A nosaltres, als actors, també ens condiciona. I tant! Jo crec que més a les dones que als homes, però —per bé o per malament— a tots ens condiciona el físic.
I, en el teu cas, diries que ha sigut cap a bé o cap a malament?
Doncs no sabria què dir-te… A veure, jo mai he tingut la sensació de ser un tio guapo, eh? Perquè vamos, ja et dic jo que si m’haguessis vist en la meva adolescència… Fliparies. Jo crec que he anat cap a millor, bàsicament perquè cap a pitjor no hi podíem anar. (Riu)
En quin moment notes que passes a ser una cara coneguda?
Quan vaig començar amb El Terrat, amb Andreu Buenafuente. Allò va ser un canvi molt bèstia. Clar, jo portava 10 anys treballant, però a mi no em coneixia ningú. I de sobte tot va canviar i, pel carrer, tothom em mirava. Que jo, al principi, pensava: “Però, i aquest, què mira? M’hauré deixat la bragueta oberta…?”. Em sobtava molt.
De fet, recordo un dia que el meu pare em va acompanyar a l’hospital i, al veure que la gent em saludava, en plan: “¡Hombre, Santi, qué pasa!”, em va preguntar: “Pero, ¿los conoces?”. (Riu) Va ser bastant estrany, al principi.
Ets actor, presentador, humorista… De totes les teves facetes, amb quina et quedaries?
Jo el que més gaudeixo és el teatre, clarament. Tot el tema del directe amb el públic, el tracte amb la gent… Això és el que més m’agrada. I, de fet, totes les sitcoms on he estat, com ara ‘7 vidas’, també tenien un punt molt teatral. Pensa que nosaltres assajàvem, durant tota la setmana, i després gravàvem el capítol amb el públic en directe. Com si fos un teatrillo, igual. Amb tots els decorats, una grada plena de gent…
I a ‘Got Talent’ passa el mateix, perquè encara que el fem com un fals directe, tot i ser un programa gravat, allà tot ho vivim in situ amb el públic. Em quedo amb això.
Quin diries que és l’aspecte més negatiu de la vostra professió?
Per mi l’aspecte més negatiu és que implica passar moltes hores sol i, també, anar a un ritme diferent de la majoria de la gent. Això moltes vegades complica les relacions personals.
Pensa que jo la major part de la feina l’he fet a Madrid. I quan no, m’ha sortit una pel·li i m’he estat dos mesos més també fora de casa. I, ei!, a vegades tens sort, fas bones migues amb l’equip i està molt bé, eh? Però n’hi ha d’altres que no… Hi ha vegades que la gent va allà simplement a treballar i, quan s’acaba la feina, “cada uno a su casa y tu al hotel”. I això és així.
T’importa el que pensin de tu?
Cada cop menys. A mi el que m’importa és l’opinió de la gent que té una relació amb mi, em coneix i sap com soc. I més ara, amb tota l’exposició que hi ha a Internet i que tothom té un altaveu per dir-te el que pensa de tu. Clar, abans no te n’enteraves… La gent rajava de tu (o no), però tu no ho sabies. (Riu)
Que algú, que no em coneix, faci un judici sobre les coses que faig o deixo de fer, no em preocupa, no. Un altre tema és que critiquin la meva feina, eh? Això ho entenc perfectament —perquè en aquest sentit— tothom és lliure de donar la seva opinió.
Sembla que tens l’ego molt ben treballat.
Jo és que crec que mai he sigut una persona gaire egocèntrica. Precisament, m’agrada molt el teatre —i això és una cosa que vaig mamar molt a La Cubana— per tota aquesta cosa de “fer comunitat”. És a dir, el teatre és un producte on tots intentem que allò vagi el millor possible. És una cosa com de tots, no? Una “companyia de teatre”, vaja, com bé el nom indica.
I crec que tot aquest tema de “comunitat” s’està perdent molt. Jo m’enrecordo quan era petit que, hòstia, l’escala de veïns érem una comunitat real. Amb tots els seus pros i contres, eh? (Riu) Però, llavors, la gent realment s’ajudava. Tot això ja ha canviat. Ara hi ha una manera de fer molt més individualista amb, inclús a vegades, un punt de “yo, pa mí y pa lo mío”, saps què et vull dir?
Per això et dic que —en aquest sentit— penso que si hagués tingut més ego, probablement hauria fet d’altres coses on primés més la individualitat. Però no. A mi això no m’omple igual.
Estareu aquí, al Teatre Poliorama, fins al febrer fent ‘GLORIOUS!’. Per què la gent l’ha de venir a veure?
Si va bé, sí! (Riu) Doncs, primer de tot, perquè és una història real, que això sempre és impactant, trobo. Jo la veritat és que no la coneixia i tal com vaig començar-la a investigar, em va semblar fascinant.
La veritat és que avui en dia passen tantes coses —que sí que són reals— que a mi, personalment, cada vegada em costa més la ficció. Pensa que, abans, la ficció s’inventava —precisament— perquè la gent no compartia tant obertament les seves històries. Però ara això ha canviat i considero que la realitat atrapa molt més que qualsevol història inventada.
I, per últim, com es presenta aquesta temporada? Ara fins al febrer estaràs amb ‘GLORIOUS!’ i després…
Bé, els autònoms estem sempre allà a veure què passa, no? Però, de moment, pinta prou bé aquesta temporada. ‘Got Talent’, per exemple, és sempre un misteri, perquè amb la tonteria ja portem 11 anys, però mai se sap. Tot depèn; si funciona continuarem i si no, doncs segurament no.
I d’altra banda —i això em fa especialment feliç— acabo de fer un petit paper en una pel·li del Corbacho; ‘Burundanga’, que s’estrenarà al 2026. I em fa gràcia, perquè jo en broma sempre li deia: “¡Hóstia, que no me llamas para las películas!, ¿qué pasa?, ¿que ya no hay confianza o qué?”. (Riu) I mira, ara tinc un paperet amb ell, que justament vam estar rodant l’altre dia. I em fa molta il·lusió!