Quin és el projecte que més t’ha marcat?
Jo diria que ‘Homo zapping’ perquè per a mi va ser una escola en directe. Ja havia fet molt teatre i algun gag de tele, però ‘Homo zapping’ va ser com entrar a la NBA. Prime time a Antena 3 i en aquella època, que ens miraven dos milions i mig de persones? Allò era una autèntica burrada.
A més era un programa setmanal, amb gent que en aquella època no érem coneguts… La veritat és que ‘Homo zapping’ em va marcar molt. Va ser un aprenentatge diari i una experiència brutal. De fet, jo crec que a mi allò em va donar les taules per després poder fer tele amb els collons pelats. És veritat que ‘Crackòvia’ va ser més a escala mediàtica mundial, però crec que sense ‘Homo zapping’ jo no hauria estat el mateix.
De totes, quina diries que és la imitació que millor claves?
Potser la de Ferran Monegal, perquè el to de veu s’hi assembla. Però és que saps què passa? Jo no em considero un bon imitador, perquè no ho soc. El meu objectiu és que faci riure.
Hi ha una diferència entre un imitador —com pot ser Pep Plaza, Carlos Latre, Raúl Pérez…— i els actors que fem imitacions. Podríem dir que els imitadors fan un dibuix fotogràfic i hiperrealista i jo, en canvi, una caricatura com la que et fan a les Rambles amb el tupè de sis pams i un nas enorme, saps? Per això no crec que hi hagi cap imitació que em caracteritzi.
Lo guai d’haver fet tants personatges al ‘Crackòvia’ és que la majoria van calar molt i durant molts anys, i en certa manera cadascú té el seu preferit: Puyol, Cruyff, Ramos…
Per què creus que van funcionar tan bé els teus personatges?
No en tinc ni idea. Jo sospito —i soc conscient que això que diré pot fer una miqueta de ràbia— que fan gràcia perquè podrien ser reals. Encara que Cruyff pugui semblar histriònic o Ramos extremadament més tonto del que ja és, jo crec que tots tenen molta veritat.
I a tu, qui diries que et podria imitar millor?
Ha! No ho sé… Hauria de ser algú que em conegui molt i crec que, avui en dia, segurament la persona que millor em coneix és la Mònica Pérez, que no només és exparella meva, sinó que a més treballem molt junts. A cinquanta metres, ella ja sap el meu estat anímic. Sí, crec que ella podria imitar-me força bé!
Com és que treballeu junts tan sovint?
Perquè arriba un punt que ja estàs fart d’esperar que surti alguna cosa i acabes per crear-te la feina tu mateix. I amb ella és que ens entenem molt i funcionem molt bé junts a l’escenari. De fet, ens hem enfadat més vegades com a companys de feina que com a parella. I si passa, ho arreglem ràpidament. És que és un luxe la Mònica… Un monstre de persona. Un àngel caigut del cel. I, a més a més, professionalment és l’hòstia. Molt talentosa i molt, molt fàcil. És un regal de la vida, que després de ser parella, encara ara la pugui continuar gaudint.
I com portes aquestes èpoques en què no sona el telèfon?
És dur. Jo he passat temporades molt xungues… Però mira, ara per exemple, m’he reinventat i al setembre estreno un programa d’entrevistes del que estic molt orgullós i, a més, m’ho he passat molt bé fent-lo.
Al programa —que es dirà ‘Zona escolar’ i es farà a La Xarxa— entrevisto a gent coneguda i parlem de les escoles on van anar, dels mestres que els van influir en la seva carrera, dels companys de classe amb qui han mantingut amistat al llarg dels anys…
I ara que potser la gent ja no mira tant la tele, et preocupa que la feina vagi a menys?
No. Jo és que considero que estic a un 20% – 30% de la meva carrera, com a molt. Penso que encara ha d’arribar el meu moment. I t’ho dic de debò, eh? Ho estic pensant ara així en veu alta, però de veritat que sento que encara em queda molt recorregut per fer, i així ho espero. No té cap sentit que no hagi fet cine de comèdia, per exemple. Voldria fer cine, la veritat.
Quin diries que és l’aspecte més negatiu de la vostra professió?
Que hi ha molt fill de puta i molt cop de colze. Saps què passa? Que l’ego dels actors és molt dèbil perquè —per posar-te un exemple— si tu ets forner, el que potser no agradarà serà el teu pa o els teus brioixos, però, en canvi, en la nostra feina, el que no agrada és la nostra pell, la nostra veu, la nostra cara, el nostre cos… I això et fa dèbil perquè necessites sempre el reconeixement del públic, del director, etc.
I també passa a l’inrevés, eh? Si no ets molt pràctic i no tens els peus molt ben arrelats a terra, pots arribar-te a pensar que, com que li agrades a la gent, ets millor que ningú. I ni una cosa ni l’altra, m’explico?
La vostra és una de les poques feines que us aplaudeixen en acabar.
Sí, i això és brutal. Clar, és que al teatre tu pots dissimular el riure amb un breu “hahaha”, però la veritable “carcajada” no es pot fingir. I el mateix passa amb els aplaudiments, pots fer-los de vint segons, però si passen dels dos-tres minuts ja és una altra cosa, saps? És molt, molt gratificant.
Quin és el teu moment de màxims nervis?
En qualsevol estrena teatral, sense cap mena de dubte. Espero que mai em condemnin a la cadira elèctrica, però jo ho assimilo al mateix. Tu no et pots imaginar els nervis que són el dia de l’estrena. És horrorós! Però et parlo de nervis de dir: “Però, a veure, jo per què no reparteixo coses a Glovo i ja està?”. (Riu)
I, per acabar, esteu fent gira de ‘Cunyades’ fins al novembre. Per què recomanaries l’obra?
Perquè ‘Cunyades’ és una història molt simple, per no dir tonta, però que el càsting —el Fermí, la Míriam, la Mònica i jo— l’hi hem donat la volta i hem aconseguit que d’una història molt tòpica i típica, t’oblidis del “què passa” i et descollonis amb “com passa” i “els personatges que passa”. És un divertimento pur i dur.